Bon dia! Última setmana del primer semestre. Recordeu aquella aventura que vam iniciar a la primera entrada del blog?
Però mai s'ha d'oblidar la part bona de les coses (tots els xiquets tenen potencial encara que es porten malament o no hajan fet els deures):
Em vaig comprar unes ulleres que mai m'haguera comprat açí; em van portar una samarreta de L'Havana (la veritat que una mica lletja) que forma part del meu vestuari d'estiu i l'intenció tan bona de la persona que em va regalar-ho; i finalment, fins i tot, la pérdua dels éssers estimats, perquè encara que no estiguen, sempre et deixen un llegat, tant al cor, i en el meu cas, dues nenes precioses.
Bé, la veritat és que amb el final del semestre passa una cosa semblant:
Els autobusos efectuen parades, puja i baixa gent, i a la que t'adones, ja no coneixes a ningú. Didàctica general, música, psicologia del desenvolupament i sociologia, és la vostra parada, açí us baixeu, però no sense més, ja que com he dit abans, qualsevol cosa que entre en contacte amb nosaltres, per bé o per mal, ens farà canviar, i açí estic jo, escrivint tot el que em ve al cap. Però d'això es tracta, no? Una ferramenta lliure, on poder escopir tot allò que penses, sempre dins de la legalitat vigent, és clar. He de dir, que després de debats a classe, no he trobat ningú que done suport a aquesta llei (mordaza), i ni tan sols a aquest govern i el seu sistema "educatiu" (Bé! Encara hi ha gent bona al món), ÉS BROMA! Però una broma amb fonament, doncs, vist el vist a classe (en el bon sentit), de la possibilitat de múltiples formes d'ensenyar més eficients, com fer de l'escola un espai de vida i no una presó; com integrar un currículum HORRIBLE i fer-ho amè al meteix temps que educatiu... de vegades pense que l'Estat posa pedres al camí a propòsit, o, realment, qui està al Ministeri d'Educaciò no té ni idea (mentre tots juguem a fer-nos els cecs), o tan sols volen màquines que controlar...
Tornant al que anava, ja que a classe vam veure els sistemes educatius a Finlàndia, Japó, Espanya, i al blog vam parlar també del d'Estònia, volia penjar una entrevista que li vaig fer a un professor de l'Universitat de Xile quan vaig estar fa uns dies.
Dir que és semblant a l'Espanyol. Encara no entenc que alguns països vullgan paréixer en aquest aspecte a Espanya. Alguna cosa de profit seria que imitessin bé una paella, una olla gallega... Però el sistema educatiu? Just això?
Foto de l'entrevista: Biblioteca Nacional de Xile.
-La música i la dansa són una carrera universitària.
-Pràcticament, la Universitat Privada y la Pública costen el mateix, doncs l'Estat no dóna molt suport a l'universitat pública.
La següent foto és de la Seu principal de l'Universitat de Xile, exigint major col.laboració per part de l'estat.
Vaig tindre la sort de poder parlar amb estudiants d'allà, i resulta que el cost d'una carrera pública i privada no varia molt, i si les xifres que em van donar són correctes, és com si a Espanya, una carrera per part de l'Universitat pública tinguera un cost de 3.000 euros, amb un salari mínim de 200 euros (Uns 250.000 pesos xilens).
En general va ser com viatjar a l'Espanya de fa 20 anys
Pel que fa al viatge, vaig tindre la gran sort de veure el desert més àrid del món, el desert d'Atacama, amb una gent autòctona, que si diuen que Espanya és un país càlid pel que fa a l'acostament de la gent, Xile és un altre món. I dèiem a classe, fa unes setmanes ''conèixer gent d'altres cultures és enriquir-se'', i vaja que sí.
Carles entra a classe i es sorprén al veure dues xiques tocant el clarinet, i els altres companys treballant, gairebé sense fer soroll.
Perquè després digan que la música no amanseix les feres.
Hem seguit fent el treball, ja que per fi hem començat a muntar el calendari de sessions.
Hem preguntat a Carles i resulta que ens faltaven moltes coses per posar i desenvolupar, doncs no puguem dir que anirem a comprar una peixera i res més, falten detalls, doncs, Com anirem a comprar? Anirem tots? Què comprarem?... Si ja crèiem que el treball era difícil , avui més, però això no ens treu les ganes, ja que mentre un gaudeix fent el que fa mai està treballant.
En aquesta setmana Carles ens va parlar de l'examen, donant-nos una guia. Ens va deixar clar que l'examen serà fàcil, que hem de reflexionar, doncs d'això ha tractat el curs, no? Fer-nos reflexionar, parlar, escopir els nostres sentiments i opinions, debatir en classe. Doncs així ha sigut. i també ha sigut una assignatura i una manera d'ensenyar que mai havia tingut, i he de dir, que sembla més efectiva si es treballa.
Això sí, hi havia molts textos per llegir, i no és que hagui estat avorrit, sinó molt cansat seguir el ritme tan bo de classe.
He de dir, que la forma d'ensenyar més tradicional, em sembla més cómoda de seguir. Amb això no vull dir que siga més efectiva, només que seguir un ritme de classe així comporta pràctica i esforç, i nosaltres venim d'un ritme molt passiu. D'açí que això es puga confondre amb el sentiment d'avorriment.
Per finalitzar aquesta assignatura, hem escrit en un full el que més ens havia agradat i el que menys de l'assignatura. En acabar d'escriure, les hem deixat a terra en el corredor, i em fet una rotllana mentre les llegíem. Després hem agafat un altre full diferent dels que hi havien escrits, hem afegit més detalls a allò que posava en el full i els hem tornat a deixar. Després hem tornat a fer la rotllana, i hem tornat a agafar altre full, i en grups hem hagut de fer una cançó amb aquestes opinions que teníem tots.
Ha estat increïble, sense cap dubte està corroborat que una altra forma de fer classe és possible, com ens va dir al primer dia de classe, però cal tenir ganes.
Entre aquestes crítiques, podíem trobar; ''Havien molts textos'', ''Eren classes una mica avorrides''... i altres bones com; ''Ens ha fet pensar de veritat'', ''aprendre una altra manera de fer classe'', ''amenes''...
Amb el ritme de la cançó ''Navidad, dulce navidad'', vam possar la següent lletra referida a estes crítiques:
''Textos mil, textos mil, hi ha que corregir! És un poc avorrit, pero be ens va venir, hey!
Avui hi ha que llegir, i demà també, i al passar igual, un ''parranque'' ens va dar, hey!
Textos mil, textos mil...''
Ha estat molt graciós, m'he quedat al.lucinat amb la desimboltura d'alguns, com per exemple la de Kevin, que ha sortit parodiant al princep de Bel Air, i amb altres que ni tan sols volien intentar-ho...
És el fí d'una etapa, que per be o per mal, ha influït en nosaltres, en la nostra manera de veure l'educació... només cal possar-li ganes, tant per part del mestre com de l'alumne, i fer del aprenentatge y l'escola un espai de vida.
Amb això ens acomiadem, ha sigut una gran experiència, i serà difícil no tornar a escriure, encara que qui sap, tornarem?
