No, avui no em tocava actualitzar el blog a mi, d'això s'encarregarà la meua companya Isa, ja que aquest només és una entrada ''extra''.
Ja feia temps que ho tenia en ment, una entrada fora de l'àmbit de classe, una entrada de blog només per a mi, doncs, aquest és una ferramenta oberta en la qual se'ns dona peu a reflexionar, ¿No?
Bé, avui ha arribat el dia, i més endavant entendreu per què.
Viatjar, bonica paraula, però, ¿Què entenem per viatjar?
Uns ho veuen com un desplaçament a un lloc relativament llunyà, altres lo entenen com una cosa espiritual i, fins i tot, alguns com una mena acadèmica (per exemple, un viatge de 4 anys per magisteri).
He de dir que estic segur que, quan ens parlen de fer un viatge, de viatjar, a tots, i m'imcloc, ens ve al cap el viatge de la nostra vida, on ens agradaria anar, on desitjaríem estar ara mateix; Una platja en Miami, la gran Muralla Xina, les catarates d'Iguazú...
Bé, en el que va d'any, he de dir que ja he passat per dos viatges, i encara em queda un més (per ara, és el previst, però mai es sap, el destí és molt capritxós):
Era el dia 15, o 17 de setembre. Començava un altre viatge més, com cada any, però ara en magisteri.
I us preguntareu, ¿Per què diu ''però ara en magisteri''?
Bé, des que vaig començar a l'escola fins ara, la meua vida ha sigut estudiar, supose que com la majoria dels xiquets.
Vaig acabar el batxillerat, tenia 18 anys, i tenia clar que volia ser músic, i per això em vaig dedicar a seguir estudiant música, pero així viure d'això. Vaig acabar els estudis de música als 21, i em vaig veure amb que allò que era el que més m'agradava, ja no ho sentia meu, i vaig començar a estudiar un mòdul superior de logística. I així va ser, amb 23 anys em vaig veure amb el títol de músic, amb el piano i clarinet, amb un treball com a mestre de música a jornada completa en una escola de música, i sent tècnic superior en logística.
La veritat és que no he perdut el temps. En acabar el módul, vaig tornar a sentir aquesta passió per la música, però aquest cop d'ensenyar-la, no en un conservatori, o en una escola de música, sinó en un col.legi, perquè a aquest sentiment de música i ensenyament, també se li suma aquest sentiment d'enyorança de la infància, ja que és com una manera de tornar a l'escola, de rejovenir, però aquesta vegada, com a mestre.
És un viatge gratificant, però molt costós, ja que això de compaginar universitat i treball, és molt difícil, ja que al final l'únic temps que et queda és la nit, i els estones que pots treure durant el dia per la feina.
He de dir que m'encanta la meua feina, docs tinc la sort de poder treballar a jornada completa fent el que m'agrada, i això ho poden dir pocs, la veritat.
Les meues setmanes són una mica caòtiques la veritat, però he de dir que quan me'n vaig al llit, ho faig sense cap remordiment.
Una setmana després de començar el curs, va començar el segon viatge, i tant de bo no haguera començat mai:
Un viatge espiritual. Aquesta també és una manera de viatjar.
La gent accedeix a aquesta manera de viatjar en disciplines com el ioga, la meditació, i fins i tot quan ens quedem embadalits mirant un punt... però hi ha més tipus de viatges espirituales.
Aquest viatge no ho vaig viure jo sol, ho vaig viure, i de fet, ho segueix vivint, amb la meua família, especialment amb la meua tia y les meues dos cosinetes.
Tot just començar el curs, mor el meu oncle. Un infart. Un infart que es va poder detectar, i per negligència mèdica, no es va fer.
Una setmana després de començar el curs, va començar el segon viatge, i tant de bo no haguera començat mai:
Un viatge espiritual. Aquesta també és una manera de viatjar.
La gent accedeix a aquesta manera de viatjar en disciplines com el ioga, la meditació, i fins i tot quan ens quedem embadalits mirant un punt... però hi ha més tipus de viatges espirituales.
Aquest viatge no ho vaig viure jo sol, ho vaig viure, i de fet, ho segueix vivint, amb la meua família, especialment amb la meua tia y les meues dos cosinetes.
Tot just començar el curs, mor el meu oncle. Un infart. Un infart que es va poder detectar, i per negligència mèdica, no es va fer.
''Era diumenge per la nit. Els meus pares surten corrent de casa d'uns amics on estàvem sopant, sense dir res, encara que la cara de la meua mare va fer que em quedara preocupat.
La vaig trucar, i no donava to, comunicava. Vaig provar amb el meu pare, i tampoc vaig obtenir resposta.
Vaig començar a temer el pitjor i, col.lquial i literalment ''em vaig cagar en els pantalons''.
Minuts després, va arribar el temut missatge, amb l'horrible notícia. No vaig reaccionar, simplement em vaig quedar mirant el mòbil, amb una cara bastant serena diria jo. Em vaig quedar ''Zen''.
Vaig agafar la meua germana i vam eixir de la casa direcció Xirivella, a casa del meus oncles.
Recorde a la meua germana plorant. el meu german, els meus pares i sobretot, a les meues cosines i tia.
El cor se em va partir. Em vaig contenir, vaig agafar a les meues cosines i em vaig possar posar a jugar amb elles, com si res passés, mentre el forense feia la seua feina i els grans feien per consolar a mi tia.
El meu viatge comença aquí. Després d'aquest dia, vaig començar a sentir una responsabilitat que mai havia sentit, i des de llavors, faig i faré tot el possible perquè elles mai estiguen soles''.
I finalment, el meu tercer viatge, que arribarà la setmana que ve, i un altre que s'ha sumat també a xuclar del meu temps.
Xile, aquest és el meu destí. Un viatge que vaig planificar fa un any, abans de saber que ara, estaria en magisteri.
El que esperava amb tantes ganes, s'ha convertit gairebé en un problema.
Fer-me el passaport, vacunar-me, renovar-me el carnet de conduir... això, sumat a tot, ha acabat sent un problema, influint en el meu rendiment académic.
Com he dit al principi, tots tenim els nostres problemes, i no per això, hem d'utilitzar-los per justificar aquelles coses que no feiem o podem fer bé.
Avui, m'he portat una ''riña'' de Carles, ja que he faltat a classe, i en ella, no he fet tot allò que podia aver fet.
Té tota la raó, he faltat més del compte, i avui no he fet tot allò que havia d'haver fet.
Aquesta entrada no és per justificar res, jo també soc mestre, i entenc perfectament aquesta actuació, però com un dia ens va dir a classe:
''No cal buscar culpables, si els serveis socials li treuen el fill a la seua mare, caldrà veure que és el que l'ha portat a la mare a no poder atendre de la manera corecta al seu fill.
Es clar que el serveis socials tenen que actuar''.
Aquesta entrada no està pujada amb afany de puntuar, sabem que no puntuen, doncs com ja he dit, és una ''entrada extra'', ni amb afany de llançar cap pulla, simplement em va venir escrivir això, escopir els sentiments que he tingut en eixe moment i no he pogut dir, doncs, per això está.
Per la meua part, a la meua volta, donaré el cent per cent del que puc fer, doncs he de fer-ho, de la mateixa manera que jo li demane als meus alumnes que sigan constants.
Fins a la pròxima entrada, on de veritat em toque actualitzar!
